LA PEDRA, LES PEDRERES I ELS PICAPEDRERS
LA PEDRA, LES PEDRERES I ELS PICAPEDRERS
Ramon Ripoll Masferrer (1)
PARAULES CLAU: Pedra, pedreres, picapedrers, eines
RESUM: L’objectiu d’aquesta ponència és valorar la pedra de Banyoles en la construcció tradicional dels segles XVIII i XIX. Una pedra que és obtinguda de pedreres situades preferentment en llocs planers, és seleccionada segons la qualitat constructiva i és treballada segons la funció arquitectònica. La importància històrica de la pedra de Banyoles queda demostrada tant quantitativament pel gran nombre d’edificis construïts, com qualitativament per la gran varietat de formes, usos i acabats realitzats. La hipòtesi de treball es fonamenta en la certesa que existeix a Catalunya aspectes culturals dels constructors tradicionals, o consciència col·lectiva, que han perdurat fins als nostres dies. Una manera de sentir, pensar i actuar compartida de manera àmplia i que s’han mantingut al llarg dels anys malgrat l’evolució constructiva i arquitectònica. Uns valors que podem reconèixer en la millor arquitectura catalana, tant popular com culta, al llarg del temps, tant del passat com del present.
KEYWORDS: Stone, quarries, stonemasons, tools
ABSTRACT: The aim of this presentation is to value the stone of Banyoles in the traditional construction of the 18th and 19th centuries. A stone that is obtained from quarries located preferably in flat places, is selected according to the constructive quality and is worked according to the architectural function. The historical importance of the stone of Banyoles is demonstrated both quantitatively by the large number of buildings built, and qualitatively by the wide variety of forms, uses and finishes made. The working hypothesis is based on the certainty that there are cultural aspects in Catalonia of traditional builders, or collective awareness, that have lasted until today. A way of feeling, thinking and acting shared in a broad way and that have been maintained over the years despite the constructive and architectural evolution. Values that we can recognize in the best Catalan architecture, both popular and cultured, over time, both past and present.
Presentació
L’objectiu d’aquesta ponència és valorar la pedra de Banyoles en la construcció tradicional dels segles XVIII i XIX. Una pedra que és obtinguda de pedreres situades preferentment en llocs planers, és seleccionada segons la qualitat constructiva i és treballada segons la funció arquitectònica.
La importància històrica de la pedra de Banyoles queda demostrada tant quantitativament pel gran nombre d’edificis construïts, com qualitativament per la gran varietat de formes, usos i acabats realitzats. A la comarca de l’Estany trobem l’ús de la pedra de Banyoles en tota mena d’edificacions tant populars com cultes, per exemple: cases aïllades tradicionals com són cases de pagès, agrupacions de cases com són nuclis rurals, i conjunts històrics com són esglésies i edificis singulars.
Històricament, la pedra de Banyoles és molt utilitzada sobretot en els segles preindustrials. Uns anys d’un creixement demogràfic i econòmic notables que repercuteix en l’augment important de l’edificació. Unes necessitats constructives que troben en els mestres d’obres i picapedrers la mà d’obra qualificada i en la pedra de Banyoles el material idoni per la seva proximitat, qualitat i fàcil manipulació. És el període que es desenvolupa una rica tradició constructiva amb la pedra de Banyoles que dura fins a principis del segle XX com a material principal, i de manera més especialitzada i selectiva perdura fins a principis del segle XXI com a material complementari. Les raons de la seva davallada actual és a causa de la baixa rendibilitat econòmica. La manca de grans pedreres, que subministrin importants quantitats de pedra, i la manca d’empreses altament industrialitzades i de gran productivitat, són les raons d’aquesta pèrdua de competitivitat. Concretament, és a la segona dècada del segle XXI, amb el tancament de les últimes pedreres de Mata, quan la pedra de Banyoles deixa de produir-se i d’utilitzar-se. I passa a formar part de la història de la construcció. Un fet que comporta alhora la desaparició dels oficis que giraven al seu entorn, com el de picapedrer tradicional.
Aquesta ponència queda justificada per ordenar la informació, estudiar els sistemes de treball i rememorar la importància de la pedra de Banyoles en la construcció preindustrial. És veritat que els treballs publicats fins ara són importants, però també és veritat que cal profunditzar més en aspectes concrets com són els processos d’obtenció de la pedra, la tria del material, els sistemes de manipulació i les eines del picapedrer.
La metodologia utilitzada per la recollida d’aquesta informació s’ha fet mitjançant l’anàlisi de construccions tradicionals fetes amb pedra de Banyoles que no hagin estat rehabilitades, com per exemple cases del nucli de Corts. També s’ha obtingut informació de fonts orals de l’explotació de pedreres com les de Mata. I finalment, la consulta de documents notarials de l’Arxiu Històric de Girona han aportat dades importants sobre el context de la construcció tradicional, com per exemple els contractes de construcció, les àpoques d’obres, els exàmens gremials i sobretot els inventaris de les pertinences de mestres d’obres i picapedrers.
La hipòtesi de treball es fonamenta en la certesa que existeix en el nostre país aspectes culturals dels constructors tradicionals catalans, o consciència col·lectiva, que han perdurat fins als nostres dies. Una manera de sentir, pensar i actuar compartida de manera àmplia i que s’han mantingut al llarg dels anys malgrat l’evolució constructiva i arquitectònica. Uns valors que podem reconèixer en la millor arquitectura catalana, tant popular com culta, al llarg del temps, tant del passat com del present. Entre aquestes característiques hi ha el sentit de durabilitat, de saviesa i de professionalitat. En gran manera, tant en la història com en l’actualitat, la major part de l’arquitectura del nostre país s’entén, s’explica i es justifica sobretot per aquesta: voluntat d’utilitzar els materials més resistents, lucidesa de fer fàcil el que és difícil tant constructivament com culturalment, i rigorositat en l’execució de les obres.
Llavors la descripció sobre la pedra, les pedreres i els picapedrers es realitza sobretot des d’aquests tres valors de la durabilitat (de la pedra), la saviesa (en l’explotació de les pedreres) i la professionalitat (dels picapedrers). Una descripció de tres apartats feta des d’un doble punt de vista. Una duplicitat que permet anar més enllà de l’objectiu de donar solament informació sobre la pedra de Banyoles en el temps preindustrial, sinó sobretot donar sentit al temps tradicional i a la fletxa del temps evolutiu cap on senyala. Un doble enfocament de cada apartat que introdueix intencionalitat complementària. I, per tant, permet anar més enllà del que és simplement local i temporal.
1 La durabilitat de la pedra
Majoritàriament, els edificis històrics del nostre país estan fets de pedra per ser un material abundant i durador. En l’arquitectura tradicional es volia que els edificis duressin el màxim i, per tant, es triaven els materials més durs. Aquest criteri és el que justifica l’ús majoritari de la pedra fins el segle XX. Solament en els indrets que hi ha manca de pedra s’utilitzava, tant en les noves construccions com en les reformes, altres materials com el fang i la tàpia. Llavors l’ús generalitzat de la pedra es gràcies a la seva abundància en qualsevol punt del territori i la relativa facilitat de preparació abans de la seva posada en obra. D’aquesta manera les pedres que observem en qualsevol edifici tradicional es caracteritzen per tenir tres tipus d’acabats. Majoritàriament s’utilitzen pedres irregulars. També abunden les pedres mínimament carejades a dues o tres cares. Finalment, per la seva major laboriositat, trobem puntualment la pedra picada i polida formant carreus i marcs d’obertures.
La pedra irregular implicava dues accions indispensables abans de fer-ne ús en la construcció. Es seleccionava i triava la pedra adequada del piló de pedres que tenia tota obra durant el seu procés de construcció. Es seleccionava segons la qualitat material, resistència i durabilitat. I es triava la forma més adient en cada cas per criteris d’adequació constructiva (2). L’objectiu era disposar la pedra en obra de la millorar manera sense cap variar la seva forma. Es la paret de maçoneria de pedra irregular de múltiples mides que formen les dues cares del mur.
La pedra també es podia sotmetre a la seva geometrització mitjançat un procés de carejar algunes de les seves cares. En aquest cas els treballs de trencar la pedra, l’experiència i la intuïció també són fonamentals a l’hora de partir la pedra en el punt adequat mitjançant un cop ben donat de mall, picarola o d’escoda. Sobretot és important conèixer bé les pedres més trencadisses com és el cas dels granits i algunes calcàries. En les pedres més toves es carejaven mitjançant cops de maceta directament, o bé amb l’ajut del punxó i l’escarpa. L’objectiu era regularitzar lleugerament la pedra entre una i tres cares per assegurar un millor assentament i un millor acabat de la paret de maçoneria. Es la paret de maçoneria de pedra carejada per les dues cares del mur i amb petites pedres irregulars que fan de tascons.
Finalment la pedra picada, la majoria de les seves cares o bé totes elles, requeria primerament la feina de geometritzar i d’entreguardar. Després regularitzar-la mitjançant maceta i punxo o escarpa. I després millorar el seu acabat mitjançant la gardina, la buixarda i el tallant. En el cas que es volgués marcar perfectament les cantonades i allisar totalment les cares es feien servir la llima i la raspa. Fins i tot pedra tosca. En el cas de la pedra de Banyoles quan es serrava, mitjançant la serra, era el millor sistema de regularitzar la pedra. Es la paret de maçoneria amb carreus de pedra que reforcen estructuralment els punts més dèbils del mur.
Sens dubte hi ha una relació directa entre el tipus de pedra utilitzada amb la tipologia arquitectònica construïda. D’aquesta manera en les cases més senzilles, i precàries econòmicament, estaven fetes majoritàriament amb pedra irregular amb presència d’alguna pedra carejada. Les cases més ben acabades, i econòmicament benestants, estaven fetes majoritàriament amb pedra irregular i carajada alhora amb les cantonades amb pedra picada i marcs d’obertures de pedra polida. I finalment l’arquitectura senyorial, i més riques econòmicament, abundaven molt els elements de pedra polida. Hi ha una clara relació entre tipus de material i tipus d’arquitectura.
(Fig 1. Acabats de pedra d’una casa adossada de Corts: A Irregular, B Carejada, C Polida. (dib. R. Ripoll)
Per altra banda els mestres d’obres tenien l’objectiu de construir edificis duradors, la qual cosa els obligava a utilitzar ordinàriament la pedra com a material fonamental per la seva duresa. En la majoria d’edificis tradicionals la presencia de la pedrera podia arriar fins i tot a ser dues terceres parts de tots els materials emprats. Una importància que va perdurar fins a inicis del segle XX. Moment que la pedra treballada artesanalment va sent substituïda per la producció cada vegada més industrialitzada del rajol massís primer i després el rajol foradat.
Per justificar aquest percentatge podrien analitzar qualsevol edifici històric. En aquest cas estudiarem una casa del nucli de Corts del segle XVIII. Concretament una casa feta amb paret de maçoneria, coberta amb volta de pedra al sostres de la planta soterrani i la planta baixa, i sostre de cairats de fusta a les dues plantes superiors. El pes total dels materials emprats és de 1070 TN (3). D’aquesta quantitat la pedra de Banyoles pesa 688 TN, que correspon el 64,3% dels materials. Podem també calcular el pes de cada tipus de pedra de Banyoles utilitzada de manera aproximada. Concretament, 627 TN es el pes de la pedra irregular que correspon del 58,6% dels materials. Quan a la resta de tipus de pedra de Banyoles feta servir trobem: 27 TN de marcs d’obertura (2,5% dels materials), les 26,6 TN de lloses i llosetes (1,7% dels materials) i finalment 7,4 TN de carreus de cantonada (0,7% dels materials).
Aquest percentatge d’ús de pedra de Banyoles (64,3%) és molt important si ho comparem amb la resta de materials com les 172,1 TN d’argamassa (16,1%), les 152 TN de fusta (14,2%) i finalment la presència de la ceràmica (5,4%) que suposava 58 TN, segons la taula que s’adjunta.
Fig 2. Estudi dels materials d’una casa adossada de Corts: (A) Pedra, (B) Fusta, (C) Argamassa, (D) Ceràmica. (Foto: R. Ripoll)
A partir d’aquest estudi percentual és fàcil deduir la relació entre quantitat de material utilitzat i distància de transport aconsellat. Sobretot si tenim en compte la precarietat i les males condicions dels camins i carreteres locals del període preindustrial en l’àmbit rural. Una dificultat del transport de materials que obligava que, en els contractes d’obres preindustrials, es definís sempre el cost d’aquesta partida i del seu trasllat a peu d’obra. I sobretot qui s’havia de fer-se càrrec del transport. Normalment, aquesta obligació requeia sobre el mestre de cases i, fins i tot, algunes vegades era el propietari que havia de subministrar i transportar el material. En qualsevol cas el transport era un cost econòmic important. En general, podia oscil·lar entre el 5 i el 30% del pressupost total de l’obra. En aquest sentit, la mà d’obra oscil·lava entre entre el 45 i 55%. Quedant el cost dels materials en el percentatge restant (4). El més curiós és que en la majoria de les àpoques d’obres no hi ha descrites el cost ni el transport de la pedra irregular. És probable, en aquests casos, que la pedra comuna s’obtenia de l’entorn immediat de la casa a construir. En aquests casos no havia cost de transport. Era un material del lloc on es feia l’obra. En canvi, sí que es comptabilitza els ports de la pedra picada dels marcs d’obertures, les teules, els maons, els cairats i sobretot la cals i la sorra. Tots ells eren materials subjectes de ser traslladats des de distàncies mitjanes o llargues. Eren materials de llocs llunyans i més deslocalitzats.
D’aquest estudi es dedueix que els materials que es necessitaven en majors quantitats s’havien d’obtenir prop de l’obra. Per exemple la pedra irregular s’obtenia de distàncies preferentment inferiors a 0,5 km. Mentre que els materials de menor quantitat, com la fusta, la sorra, la calç o els rajols es podien transportar des de distàncies més grans preferentment fins a 5 km. Finalment les peces especials, com eren els marcs de pedra polida i esculpida, es podien transportar perfectament fins a 20 i 30 km (5). Llavors la presencia en l’edificació tradicional de materials locals, com la pedra irregular, no és per criteris arquitectònics sinó econòmics. Són elements de baix cost econòmic que el pressupost ajustat de la casa obligava a utilitzar. I pel contrari, els marcs de pedra picada i esculpida eren triats no per criteris de proximitat sinó arquitectònics, malgrat això suposes portar-los des de llargues distancies. Són elements d’alt cost econòmic que el pressupost de la casa s’ho podia permetre. I, per tant, hi ha una relació directe entre el tipus de transport i el tipus arquitectònic.
Per això la majoria d’edificis es realitzaven amb pedra de proximitat. I, per tant, és una arquitectura amb forts lligams cromàtics amb la pedra de l’entorn. Per tant, hi ha una relació directa entre l’arquitectura tradicional amb el paisatge. És una arquitectura del lloc perquè els materials majoritàriament són d’aquest lloc. I si aquesta pedra irregular del lloc no era d’excessiva qualitat es resolia engruixint les parets de càrrega fins a 70 cm. Aquest es el cas de les parets de la planta baixa de moltes cases del pla de Banyoles, malgrat això suposés perdre espai interior aprofitable entre el 25 i el 30% de la seva superfície (6). Unes cases, constructivament pesades, que necessitaven una mitjana de 3 TN de material per construir 1 m2 de superfície.
Fig 3. Exemple d’una casa adossada de Corts: Plantes distribució i plantes estructura (dib. R. Ripoll)
Unes característiques constructives que també obligaven sobretot, com es el cas de la pedra de Banyoles, a reforçar estructuralment les cantonades amb carreus, les obertures amb marcs de pedra picada, i les voltes de canó i llunetes amb llosetes de pedra carejada. Com també era necessari reforçar els punts de major us amb pedres ben treballades com els graons amb carreus d’escala, els bancs per seure amb lloses gruixudes, els paviments i fins i tot envans amb llosetes primes. Com també era de gran utilitat constructiva els ràfecs de coberta amb peces motllurades, i els barrets de fumerals amb pedres especials.
Entre les avantatges de la pedra de Banyoles cal esmentar la seva capacitat d’aïllament tèrmic, fins un 20% més que qualsevol altra pedra. La seva facilitat de serrar.la i laminar-la, degut a la seva estructura estratificada i porosa. També el seu procés d’enduriment en el temps, degut a la carbonatació en contacte amb l’aire sobretot en els seus 10 primers anys, sobretot en contacte amb ambients marins. I finalment la seva tonalitat càlida de color blanc-beix, que tranquil·litza la vista i recrea ambients arquitectònicament acollidors.
Fig 4. Vistes d’una casa adossada de Corts: Plantes distribució i plantes estructura (dib. R. Ripoll)
2 La saviesa de la pedrera
Per les característiques geològiques de les pedreres, el picapedrer tradicional havia de deduir i conèixer contínuament les seves característiques per tal d’obtenir el millor material. Era la saviesa de saber triar bé durant tot el procés d’arrancar i preparar la pedra. Una atenció especial sobretot en les pedreres formades de material molt poc homogeni, i eminentment irregular, com es el cas de les pedreres de Mata. Les constants anomalies i els diferents estats de carbonatació, percentatges de porositat i la variació de densitat, propis de la pedra de Banyoles, requerien una interpretació i valoració constant de la qualitat de cada zona i de cada veta. Els mateixos picapedrers encara expliquen que la presa de decisions no era mai constant perquè el material no era mai homogeni. Per això les característiques temporals en què es va crear la pedrera geològicament, i les característiques del temps instantani de l’operari que treballava intuïtivament, havien d’estar sempre relacionades. Cal pensar que la rapidesa en que treballava el picapedrer tradicional l’obligava a decidir en instants de temps la millor acció per obtenir el bloc de pedra més adequat. Això l’obligava a actuar amb saviesa i el feia treballar en un constant discerniment, sensatesa i encert. Cada part de la pedrera era diferent i mai cap peça de pedra era idèntica. Es la cultura de la pedrera indispensable per fer bé el treball d’extracció i subministrament de la pedra per la construcció.
Era una cultura basada en l’experiència que estava present en qualsevol moment del procés d’extracció. Una intuïció que s’utilitzava inicialment en la recerca al territori de les millors pedreres. Això comportava la realització de contínues prospeccions en el terreny per conèixer visualment, intuïtivament i mitjançant senzills assajos (7), la qualitat de la pedra. Quan es trobaven els indrets de pedra adequada es feien els treballs d’explotació, després d’obtenir el permís del propietari del terreny. Normalment, eren zones pedregoses, muntanyoses o simples camps de conreu, com és el cas de les pedreres de l’entorn de l’estany. També tenia importància que al costat d’aquestes pedreres hi hagués una carretera per facilitar el trasllat de la pedra.
Sovint la pedra de Banyoles es troba formant grans lloses horitzontals cobertes per 50 a 100 cm de terra vegetal en el pla de Mata. Això es degut, com tots sabem, a la seva formació per precipitació del carbonat de calci dissolt a les aigües portadores de cals que, des del llac de Banyoles, eren traslladades i dipositades lentament formant plaques horitzontals estratificades. Una sedimentació que es realitza deixant petites bombolles de gas i canals entre els dipòsits de carbonat. Procés que ha fet que la roca tingui tants forats i cavitats que permeten el pas de l’aire i de l’aigua per la major part del subsòl del pla de Banyoles. El resultat ha estat la creació d’un massís calcari estratificat generalitzat de característiques, propietats i qualitats diferents segons els punts. En aquests casos els picapedrers, i els mestres d’obres, havien de triar molt bé els substrats de pedra endurida i compactada que fos útil per la construcció.
Unes característiques que obligaven, concretament a les pedreres de Mata, a treure primer la capa de terra vegetal i deixar al descobert la llosa estratificada horitzontalment de pedra sedimentària. Per després tallar la pedra per grades formant grans graons. La profunditat total de la pedrera tenia com a límit tant la qualitat del material com no sobrepassar el nivell freàtic de l’aigua. Aquesta profunditat podia arribar fins i tot als 12 m de profunditat.
Per tant, la pedra de Banyoles s’arrencava de la pedrera en grans blocs, sovint de vàries tonalades de pes, relativament regulars i geomètrics. Això s’aconseguia després de tallar-la verticalment i exfoliar-la horitzontalment. El tall vertical de la pedra era el més dificultós. Es realitzava obrint una rasa lineal per a la zona a on es volia tallar mitjançant la picarola o l’escoda. Després amb tascons, normalment tres per cada punt, i amb cops de mall s’anava partint la pedra verticalment. Mentre que el tall horitzontal era molt més fàcil. Picant amb el mall sobre els tascons col·locats en una de les seves estratificacions horitzontals s’aconseguia que la pedra s’obrís amb facilitat (8). Després aquests grans blocs es traslladaven, mitjançant perpals o bé carretes manuals, a la zona de treball de picar pedra a la pedrera. Es feia una segona manipulació. Concretament, la pedra és serrava, es tallava o bé es picava formant blocs de pedra més petits, carreus, o llosetes de diferents gruixos. Les restes de la pedra, malgrat que fossin petits i irregulars, també s’aprofitaven per a la construcció. Últimament aquest treball manual va ser substituït per grans serres mecàniques mòbils a les pedres i estàtiques dins de naus.
Tradicionalment també la pedra de Banyoles s’obtenia en fer l’excavació dels fonaments dels edificis. Sobretot quan aquesta excavació comportava fer un soterrani. En aquests casos s’havien d’excavar tres metres de profunditat el subsòl format de pedra de Banyoles. La tècnica utilitzada d’excavació era la mateixa que la de la pedrera. Treure la terra vegetal i excavar per grades. L’objectiu era obtenir la forma del soterrani desitjat per la casa i reutilitzar la pedra obtinguda per a la futura edificació. Igual que en una pedrera, s’havia de picar la pedra per convertir-la en pedres carejades, carreus i llosetes. Les pedres sobreres, petites i irregulars, també s’aprofitaven per ajudar a fer les parets de maçoneria. Concretament en el cas de la casa de Corts, comentat a l’apartat anterior, el volum excavat representava el 20% de la pedra total utilitzada en l’edificació. Un aprofitament que suposava un estalvi de pedra forana notable. Aquest percentatge podia ser perfectament el doble en el cas que el soterrani ocupés tota l’edificació.
Fig 5. Secció de pedrera de Mata (Pla de l’Estany): (A) Terra vegetal, (B) Pedra de Banyoles, (C) Nivell freàtic. (Dibuix: R. Ripoll)
Fig 6. Fotos històriques de les pedreres de Mata. (Foto: propietat de Jaume Casadevall)
Fig 6’. Fotos actuals de les pedreres de Mata. (Foto: R. Ripoll)
Fig 7. Tipus de treball de pedrera: (A) Trencar amb tascons i (B) Tallar amb serra. (Dibuix: R. Ripoll)
Fig 8. Eines de pedrera per trencar i serrar: 1 Escoda o Picarola, 2 Tascons, 3 Mall, 4 Perpals, 5 Peu de cabra, 6 Carro de picapedrer / (A) Arrancar, (B) Moure, (C) Trencar i (D) Transportar (Dibuix: R. Ripoll)
3 La professionalitat del picapedrer.
Per altra banda era normal que en l’arquitectura tradicional es barregin les feines de mestres de cases i de picapedrer. És veritat que en les grans pedreres preindustrials hi havia picapedrers especialitzats per arrencar la pedra i picapedrers especialitzats per fer carreus, lloses o simplement llambordes. D’igual manera que existien històricament picapedrers altament preparats, situats en punts especialitzats de les nostres comarques, que produïen carreus i marcs de pedra polida i esculpida amb diferents formes i estils: gòtics, renaixentistes o barrocs. Però sobretot no hem d’oblidar també que la majoria dels mestres de cases no tenien cap problema a arrencar la pedra, carejar-la i fer carreus. Fins i tot molts d’ells podien fer, i feien, treballs de buixarda i de tall de la pedra sense dificultat. Això queda demostrat fonamentalment en diferents tipus de documentació de l’època.
Per exemple els inventaris dels mestres de cases del segle XVII i XVIII de l’entorn de Girona descriuen les seves eines i moltes d’elles pròpies dels picapedres d’arrencar, picar, buixardar i tallar la pedra. No són eines secundàries o residuals sinó importants, ja que suposen en general la tercera part de tots els útils de treball del mestre de cases. Això demostra que el mestre de cases feia també de picapedrer. Podem deduir que li era igual pujar una paret com fer un carreu de cantonada o bé fer un marc de finestra senzilla. La qual cosa demostra que el mestre de cases les feines pròpies del ram de paleta i alhora fa les feines de carejar les pedres, així com geometritzar-les, buixardar-les, tallar-les i polir-les.
També són molt il·lustratius els exàmens de mestres de cases del segle XVIII i principis del segle XIX de la ciutat de Girona. Demostren la importància del treball de la pedra ja que tothom presenta com a tema d’examen una peça de pedra picada. Per tant, els mestres de cases preindustrials, sabien trencar, picar i polir una peça de pedra si volien entrar a formar part del gremi de mestres d’obres. Entre les peces de pedra picada més usuals eren la llinda, l’arc de tres punts, la clau de porta o bé l’òvul (9). Això vol dir que una de les feines que més valorades d’un mestre de cases. Per realitzar aquest tipus de treball no solament havia de demostrar destresa pràctica sinó també seguir un mètode de treball teòric com és el de saber traçar, copiar i mesurar.
A nivell pràctic, tant els picapedrers com els mestres de cases, començaven a picar la pedra a partir de peces irregulars trencades a la mida adient. L’objectiu era donar-li forma per obtenir un cantó, carreu, o peça perfectament geometritzada. Les eines de picar la pedra en aquesta feina inicial són sobretot el martell, el punxó i l’escarpa. S’obtenia així la planor d’algunes de les seves cares, o bé de totes elles, però sempre amb textura rugosa. És l’acabat de punxó o acabat d’escarpa de textura aspre. Aquesta peça obtinguda era molt útil per reforçar els punts dèbils de l’edificació com per exemple: les cantonades o carreus de cantonada, les obertures o marcs d’obertures amb llindes, els paviments o lloses de paviment, les voltes o lloses de volta, etc. Normalment, aquests carreus i lloses es deixaven irregulars les cares que anaven ocultes o agafades a la resta de la paret. Aquest tractament abaratia la peça i millorava la seva adherència a la resta de la paret.
Moltes d’aquestes pedres es podien continuar millorant encara més la forma com el seu d’acabat. L’objectiu era fer cares més fines mitjançant la buixarda o acabat buixardat, o bé mitjançant el tallant o l’acabat tallantat. Amb la buixarda, o martell de ferro amb diferents tipus de dentats, s’aconseguia rebaixar la rugositat més gruixuda a una rugositat més fina. Es rebaixava el relleu propi del punxó a un relleu més petit. El resultat es un tractament superficial que permetia cares perfectament planes però alhora amb una petita rugositat antilliscant sobretot per paviments i escales. Mentre que amb el tallant, o destral de ferro de fulla continua o dentada, s’aconseguia fer petits talls paral·lels sobre les cares de la pedra. És un poliment molt utilitzat en edificis nobles. Finalment, en els casos de peces especials que es necessitava polir el màxim la pedra, s’utilitza llimes i raspes per afinar totalment les cares.
Fig 9. Eines de picapedrer per carejar: 1 Martell, 2 Punxó, 3 Escarpa, 4 Gardina, 5 Buixarda, 6 Serra, 8 Regla, 9 Cartabó, 10 Compàs / (A) Procés de carejat, (B) Procés de treball, (C) Pedres carejades iguals. (Dibuix: R. Ripoll)
Fig 10. Exemples de pedres picades: 1 Pilar, 2 Marc simple, 3 Marc amb imposts gòtiques, 4 Badiu, 5 Finestral gòtic dovellat, 6 Capitell gòtic. (Dibuix: R. Ripoll)
Els exemples de pedres polides amb detalls esculpits, com tots sabem, són variadíssimes. Uns detalls i ornaments de pedra que requerien un treball propi de l’escultura. Unes decoracions esculpides que es realitzaven en pedres ja polides. Són peces especials que se situaven, com tots sabem, en punts singulars estructuralment i arquitectònicament de la casa. Per exemple a la dovella central d’un arc, la mènsula d’una obertura, en el capitell d’una columna o bé en la llinda o l’ampit d’un finestral. Entre aquests treballs d’acabat de la pedra podem diferenciar: les inscripcions, les motllures i els detalls esculpits. Tots ells els trobem en les obertures de cases tradicionals relativament benestants i sobretot en edificis realment significatius. Són detalls propis de l’arquitectura culta que s’incorporen a l’arquitectura tradicional puntualment per embellir, prestigiar i sobretot significar l’edifici i als qui l’habiten. Són elements fets amb molta cura, destresa i professionalitat. Els seus autors són fonamentalment picapedrers-escultors especialitzats.
Anomenem elements significatius als que són significants i, per tant, eminentment simbòlics. Símbol entès com el que és material i visible, però que és referència i expressió del que és immaterial i invisible. Per tant, representa una realitat més profunda. D’aquesta manera a través del nom del propietari es ressaltava la importància de la tradició familiar. Mitjançant un element d’estil arquitectònic es ressaltava la importància dels valors culturals. O bé a través de signes religiosos es ressaltava la importància de l’ideal de permanència. En qualsevol cas la riquesa de la simbologia tradicional diu molt dels propietaris que encarregaren l’obra i sobretot dels mestres que executaren la construcció. La simbologia és encara un dels millors mitjans per convertir la simple pedra i la mera construcció en cultura arquitectònica.
Fig 11. Eines de picapedrer per polir: 1 Ploma de marcar, 2 Plantilla, 3 Compàs. 4 Aparell de passar punts, 5 Tallant, 6 Raspa / (A) Procés polir carreu, (B) Procés polir peces especials, (C) Procés de picar i polir la pedra. (Dibuix: R. Ripoll)
Fig 12. Fotos històriques de treball de la pedra a Mata. (Foto: propietat de Jaume Casadevall)
Conclusions (11)
Tenim la certesa que el seny i la rigorositat professional dels mestres de cases i els picapedrers els va permetre fer una construcció tradicional d’un alt nivell de sensibilitat material, i de minimalisme tecnològic. Sensibilitat en el sentit que van ser capaços de dotar d’ànima i de valors invisibles a la pedra visible. Materialitat perquè van saber unir matèria i emotivitat. Tecnologia (10) ja que van dotar a la tècnica constructiva de valors humans. I finalment minimalisme perquè van saber solucionar-ho gairebé tot amb un únic material com és, en aquest cas, la pedra. El resultat són edificacions diferents que preserven una unitat paisatgística. I, per tant, d’una gran diversitat constructiva i alhora d’una gran unitat arquitectònica (13) (Ripoll, 2018).
Unes edificacions tradicionals, fetes en pedra, que comuniquen intel·ligència i emotivitat. Uns valors que són conseqüència d’una manera de sentir, pensar i actuar compartida de manera àmplia, per part dels constructors tradicionals, i que s’han mantingut al llarg de tot el període preindustrial. És el que en la hipòtesi inicial anomenàvem consciència col·lectiva. Uns valors que defineixen una arquitectura tradicional humanista i humanitzadora que hauria d’inspirar, encara que sigui en algunes idees, mètodes i actituds a la construcció i a l’arquitectura contemporània. Per sortir sobretot de l’actual relació d’autisme cultural entre tècnica i enigma (13) (Español, 2015).
Notes i Bibliografia
(1) Arquitecte i doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya.
(2) Els picapedrers i mestres de cases seleccionaven les pedres visualment i per experiència segons el tipus de vetes, homogeneïtat, densitat, etc. Solien classificar-les en: pedres més dures (homogènies i compactes i, per tant, més resistents a la intempèrie i a l’aigua) i pedres més toves (les que les seves parts no estan tan unides i, en conseqüència, es destinen a usos de menys importància).
(3) El pes específic, o pes per unitat de volum, considerats són els usuals. Pedra de Banyoles: 2TN/m3, arbre blanc: 0,5TN/m3, argamassa: 1,8TN/m3, i ceràmica:1TN/m3. Per tant la pedra de Banyoles, o calcària porosa, pesa un 25% menys de pes que una pedra calcària no porosa: 2,7TN/m3.
(4) Aquests són costos globals de poblacions de Girona del segle XVIII i primera meitat del segle XIX.
(5) En la majoria d’àpoques d’obra, o documents a on es detallen els pagaments fets en una obra de construcció, podem dividir les partides en tres conceptes: jornals treballats, materials utilitzats, i transports realitzats. El cost del transport, que anomenen “ports”, és menor en les cases reconstruïdes i reformades (5-15%) i major en les cases noves (15-25%). El més interessant a remarcar és el cost elevadíssim de la mà d’obra (45-55%). Uns costos totals dels jornals d’una casa dels segles XVII al XIX que són semblants als costos percentuals de la mà d’obra de l’edificació d’una casa del segle XXI (també entre el 45 i el 55% respecte al total del cost de l’obra) / (Arxiu Històric de Girona).
(6) Actualment la superfície útil és el 15% menor que la superfície construïda.
(7) Els picapedrers i mestres de cases en cas de dubte realitzaven alguns assajos simples, sobretot en les pedreres noves, com posar diversos trossos de pedra de diferents parts de la pedrera a zones humides deixant-los exposats a l’acció del temps durant un hivern, i si resistien les gelades i pluges i conservaven les seves característiques es podien utilitzar.
(8) Els arrencadors més experimentats feien directament un forat amb el punxó i maceta al punt a on es volia trencar la pedra. En aquest forat clavaven un tascó. Després amb un cop de mall obtenien el dau de pedra. Si aquest dau era molt gran es dividia en daus més petits. L’ofici de trencador havia de cercar primer sempre les vetes (estratificació) per la seva facilitat de divisió.
(9) Del 50 exàmens analitzats de la ciutat de Girona del segle XVIII i principis del segle XIX tots els aspirants a entrar en el gremi de mestres d’obres pressenten una peça de pedra picada: Llinda recta i escossada (30%), Arc apuntat, de tres punts o punta d’ametlla (16%), Clau doble i senzilla (14%), Òvul (10%), Peu dret (6%), Arc de nansa de cordill (4%), Marxapeu o lligador (4%), Arc de mig punt de roda o punt rodó (4%), Base de columna toscana (2%), Cantó (2%), Montant de pedra (2%), i Pilastra (2%) / (Arxiu Històric de Girona).
(10) És molt interessant la diferenciació entre tècnica i tecnologia. La tècnica com un mètode material per fer una tasca sense una finalitat més enllà de l’acció mateixa. Mentre que La tecnologia combina mètode material i intencionalitat humana i cultural i esdevé tècnica simbolitzada per si mateixa.
(11) Aquest treball està dedicat als picapedrers tradicionals i especialment a la saga dels Casadevall de Mata: Pere Casadevall Peiró, Josep Casadevall Torrent i Jaume Casadevall Feliu.
(12) Ripoll, Ramon (2018). Preguntes incòmodes. L’estètica oculta de l’arquitectura contemporània. Girona: Pedra de Toc.
(13) Español, Quim (2015). Entre tècnica i enigma. Mirades transversals sobre les arts. Barcelona: Edicions 1984.